La meva segona aportació està dedicada a Pablo
Pineda, el primer discapacitat espanyol amb síndrome de Down que ha acabat una carrera universitària. Va néixer amb síndrome de Down a Màlaga fa 30 anys, és diplomat en Magisteri i és a punt d'acabar la carrera de Psicopedagogia. Pablo Pineda, ha inculcat als nens d'un col·legi públic de la ciutat de Còrdova la tolerància davant la diferència durant els tres dies en què ha exercit de mestre.
Pineda va explicar en declaracions exclusives a Efe que l'experiència que ha
tingut en els últims tres dies, en els quals ha exercit de professor en un
col·legi, ha estat “realment apassionant i inoblidable” ja que la resposta i la
convivència amb els nens i els professors ha resultat “emocionant”.
En aquests dies ha respost als dubtes dels alumnes de tots els cursos del col·legi i ha participat en diverses activitats amb ells que, segons ell, “sentien curiositat per tot”.
En aquest sentit, ha assenyalat que espera haver pogut canviar la mentalitat de molts d'aquests alumnes pel que fa a la síndrome de Down, perquè els nens “són esponges que es queden amb tot”.
No obstant això, ha subratllat que ha estat una explicació mútua, ja que s'ha sorprès de la mentalitat i de l'actitud de molts d'aquests nens, als quals ha explicat que el Down no és una malaltia, sinó “un conjunt de característiques”.
Pineda ha indicat que ha lluitat molt dur durant tota la seva vida contra la indiferència dels seus companys de classe, especialment durant la seva etapa en l'institut, per la qual cosa ha tractat d'inculcar als nens que “no han de discriminar a les persones amb síndrome de Down”.
En aquests dies ha respost als dubtes dels alumnes de tots els cursos del col·legi i ha participat en diverses activitats amb ells que, segons ell, “sentien curiositat per tot”.
En aquest sentit, ha assenyalat que espera haver pogut canviar la mentalitat de molts d'aquests alumnes pel que fa a la síndrome de Down, perquè els nens “són esponges que es queden amb tot”.
No obstant això, ha subratllat que ha estat una explicació mútua, ja que s'ha sorprès de la mentalitat i de l'actitud de molts d'aquests nens, als quals ha explicat que el Down no és una malaltia, sinó “un conjunt de característiques”.
Pineda ha indicat que ha lluitat molt dur durant tota la seva vida contra la indiferència dels seus companys de classe, especialment durant la seva etapa en l'institut, per la qual cosa ha tractat d'inculcar als nens que “no han de discriminar a les persones amb síndrome de Down”.
Se m’ha posat la pell de gallina quan he llegit aquesta aportació.
ResponEliminaTrobo fascinant el que ha fet el Pablo, ja que ha fet això per intentar canviar la visió que els nens tenen de les persones amb síndrome de Down. Suposo que la majoria de persones i fins i tot jo mateixa, no em pensava que això fos possible, no pel fet de veure’ls incapacitats, sinó per les dificultats que poden tenir.
És la sensació de satisfacció que el Pablo deu haver tingut, sabent que ha lluitat pel que ell ha volgut i no s’ha deixat vèncer independentment dels obstacles que s’hagi pogut trobar.
Però el que més m’ha agradat, és el coratge que ha tingut per saber com explicar la seva situació a nens perquè ho entenguin, i fer de professor resolent totes les curiositats que els nens poguessin arribar a tenir.
El valor i la força que ha tingut per explicar a aquests nens que no s’ha de discriminar a aquest col•lectiu de persones i lluitar contra la indiferència que hi ha, m’ha fet pensar que la majoria de vegades abans de criticar, has de conèixer i t’has d’assegurar de les coses que dius, sobretot perquè la majoria de vegades dius les coses sense pensar i pots doldre a la persona.
Aplaudeixo al Pablo per haver fet el que ha fet i estic orgullosa de que hi hagi gent que segueix lluitant per les desigualtats, igual que ara en endavant asseguro que la meva visió ja no serà la mateixa.
Afegeixo coses, ja que no havia vist les preguntes per reflexionar.
EliminaA vegades ens mostren que són molt més vàlides que persones sense problemes però pel fet que lluiten molt més per allò que volen, li posen més ganes i es senten molt més plens i afortunats quan ho aconsegueixen.
Independentment, sabent que hi ha diferències, si que crec que ens hauríem de fixar en les limitacions, ja que en tenen i és inevitable que unes coses no les puguin fer o costi molt més fer-les.
Jo no sé com m’hi sentiria, perquè no sóc adulta i no tinc aquest problema, tampoc sé fins a quin punt ells se n’adonen de tot plegat, i a vegades és la manera que trobem a comunicar-nos amb ells però pel fet de que no es sentin agredits, però no crec que els hi agradi. I per tant, crec que hauríem de plantejar-nos i variar la forma amb la que ens comuniquem amb ells.
Estic totalment d'acord amb tu Núria.
EliminaM'agrada molt la part del video on diu "Que espera haver ensenyat que la diferència és algo positiu" i que ho han de veure de manera normal i natural. Em sorpren i alhora em gratifica que els nens ho trobin així també.
Com bé s'explica el video, tots som diferents i tots hem de ser capaços d'integrar-nos a la societat, però crec malauradament que això depen de molts i la societat necessita avançar una mica més perquè es vegi tot això "normal".
Estic d’acord tant amb la Núria com amb la Laura.
ResponEliminaLes persones pensem que les persones amb una discapacitat tant sigui física, intel•lectual com sensorial, poden fer poques coses, encara que hi ha algunes que resulta una mica més difícils que altres. Però s’ha de dir, que poden realitzar moltes activitats, tasques, donar opinions, etc, que a vegades no ens pensem que poden fer pel fet que tinguin una discapacitat.
El vídeo és increïble i també molt esperançador, que una persona amb Síndrome de Down doni una classe a nens i nenes d’una escola. No pel fet de tenir la malaltia, sinó la manera en com ell sap expressar-se i que a la vegada els nens entenguin que tenir una malaltia es diferent però que a la vegada l’han de veure com normal i també natural.
A més a més, com a opinat la Núria anteriorment, el Pablo a tingut molt de coratge i valor per explicar la seva situació a nens, que per ell són persones que no coneix, i que la vegada ells ho vaguin entenent. A tothom ens costa parlar de situacions que no ens agrada, que tenim i vivim, etc, hi ha vegades, les persones que pateixen una malaltia és un repte que l’expliquin davant de persones desconegudes per a ells, ja que no coneixen com poden reaccionar els altres davant d’aquella explicació i com pensaran desprès sobre allò.